6. Somia que no ha de entrar de religiós 1834

Mentrestant, s’acostava el final del batxillerat, època en què els estudiants acostumaven a decidir la seva vocació. El somni dels 9 anys estava sempre fix en la meva ment; és més, se m’havia repetit altres vegades de manera força més clara, per la qual cosa, si volia creure en ell, havia de considerar l’estat eclesiàstic, cap al qual sentia, efectivament, inclinació; però la poca fe que tenia als somnis, el meu estil de vida, certs hàbits del meu cor i l’absència absoluta de les virtuts necessàries per a aquest estat, feien dubtosa i força difícil aquesta deliberació.

Oh, si aleshores hagués tingut un guia que s’hagués ocupat del meu futur! Hauria estat per a mi un gran tresor; però aquest tresor em va faltar. Tenia un bon confessó, que pensava fer-me un bon cristià, però que en temes de vocació no va voler immiscir-se mai.

Aconsellant-me amb mi mateix, després de llegir algun bon llibre, vaig decidir entrar a l’orde franciscana.

– “Si em faig sacerdot secular, pensava per mi mateix, la meva vocació corre el perill de naufragar. Abraçaré l’estat eclesiàstic, renunciaré al món, entraré al claustre, em dedicaré a l’estudi, a la meditació, i així, en la solitud, podré combatre les passions, especialment l’orgull, que ha arrelat profundament en el meu cor.”

Vaig fer doncs, la petició als pares franciscans, vaig presentar l’examen corresponent, em van acceptar, i tot va quedar a punt per entrar al convent de la Pau, a Chieri.

Pocs dies abans de la data fixada per la meva entrada, vaig tenir un somni força estrany. Em va semblar veure una multitud d’aquests religiosos amb els hàbits trencats, corrent en sentit contrari els uns dels altres. Un d’ells va venir a dir-me: – Tu busques la pau, i aquí no la trobaràs. Observa l’actitud dels teus germans. Déu et prepara un altre lloc: una altra collita.

Volia fer alguna pregunta a aquell religiós, però el soroll em va despertar, i ja no vaig sentir res més. Vaig exposar tot això al meu confessó, que no va voler escoltar ni de somnis ni de frares.

– En aquest assumpte – va respondre – cal que cadascú segueixi les seves inclinacions i no els consells dels altres.

Va succeir entre tant alguna cosa que em va impedir dur a terme aquell meu projecte. Com que els obstacles eren molts i duradors, vaig decidir exposar l’assumpte a l’amic Comollo. Ell em va aconsellar fer una novena, durant la qual escriuria al seu oncle, parròquiat. L’últim dia de la novena, en companyia del meu inoblidable amic, vaig confessar i comulgar. Després vaig sentir una missa i vaig ajudar a una altra a l’altar del nostre Senyor de les Gràcies, a la Catedral. De tornada a casa, vam trobar una carta del Pare Comollo, que deia així: – Considerant atentament tot el que s’ha exposat, aconsellaria al teu company que no entri en un convent; que prengui la sotana i, mentre segueix els estudis, coneixerà millor el que Déu vol d’ell. No temi perdre la vocació, ja que amb el recolliment i les pràctiques de pietat superarà tots els obstacles.

Fins aquí les paraules de Don Bosco a la seva “autobiografia”. Tota la seva vida va tenir un gran respecte i admiració per la Comunitat Franciscana, però la seva vocació no era la de pertànyer a aquesta Ordre Religiosa, sinó la de dedicar-se als nens pobres i fundar una nova comunitat religiosa per educar-los.