Diumenge

1 Desembre

L’evangeli d’avui es troba al final del capítol 21 de Lluc. Jesús utilitza el llenguatge «apocalíptic», propi del seu temps, que pretén ser una «revelació» del que succeirà al final dels temps.

La primera part tracta dels signes còsmics que precediran la vinguda del Fill de l’home. Aquest llenguatge apocalíptic és semblant al que empraven els profetes per anunciar el judici de Déu. Es descriuen senyals que afecten tot l’univers: el firmament, la terra i el mar. Tot plegat serveix per «revelar» la grandesa i el poder del Fill de l’home que vindrà.

La reacció davant aquests esdeveniments és doble. D’una banda, «les nacions» (els pagans) senten por i queden desconcertades. En canvi, per als creients, aquests esdeveniments no són motiu de por ni d’angoixa, sinó un signe que s’acosta la plena alliberació. Per això, han de mantenir el cap ben alt, en una actitud joiosa i esperançadora.

La segona part del text és una conclusió adaptada a les necessitats ètiques i morals d’algunes de les primeres comunitats cristianes. Es convida els deixebles a estar vigilants i a viure sobriament, de manera coherent amb la fe. Aquest text és un intent de les primeres comunitats cristianes d’adaptar el missatge de Jesús a la seva vida diària, plantejant-se com viure mentre esperaven l’arribada del Senyor.

Avui comença l’Advent, i amb ell un nou any litúrgic. No ha de ser una simple repetició d’allò que ja coneixem. L’Advent és un temps de gràcia, per acollir Jesucrist que sempre ve a nosaltres com a Salvador. És un temps per assumir el compromís de transformar el món segons el desig de Déu i els valors de l’Evangeli.

L’Advent ens ofereix motius per esperar i raons profundes per seguir Jesús cada dia. Ha d’injectar-nos alegria i optimisme cristià en el nostre quefer ordinari. Els cristians som persones que esperem la nostra alliberació: «Quan es presentin els primers signes, alceu-vos i aixequeu el cap, perquè s’acosta la vostra alliberació».

L’inici de l’Advent és un bon moment per reflexionar sobre allò que ens anima a esperar. Aquesta esperança és el fil conductor de l’any 2025, declarat Any Sant Jubilar. En el document de convocatòria, el Papa Francesc ho expressa així: davant les dificultats que afecten el nostre món, la fe cristiana ens convida a un compromís seriós i sostingut en el temps per aixecar l’esperança caiguda i construir un món millor, on habiti la misericòrdia, la justícia i el dret.

Dilluns

2 Desembre

El relat d’avui transcorre a Cafarnaüm, una ciutat a la regió de Galilea, a la vora del llac de Genesaret. Aquest llac, anomenat Keneret en hebreu, rep el nom per la seva forma, que recorda la d’un instrument musical antic anomenat «lira».

El protagonista del text és un centurió, una mena de capità amb la responsabilitat de comandar vuitanta soldats. És poc probable que aquest centurió formés part de les legions romanes, ja que aquestes tenien la seva seu a Cesarea Marítima. A Galilea, territori on vivia Jesús, no hi havia soldats romans, ja que aquesta província era independent en molts aspectes, incloent-hi el militar. Herodes Antipes, governador de Galilea, disposava del seu propi exèrcit de mercenaris.

Entre aquests soldats i capitans, alguns eren anomenats «temorosos de Déu»: persones que, sense practicar el judaisme, simpatitzaven amb aquesta religió i mostraven una actitud propera. El centurió del text probablement era un d’aquests.

El missatge de l’evangeli d’avui no es centra en el fet de la curació del criat, ja que les curacions eren freqüents. L’essencial del text rau en una altra dimensió: davant Jesús, que arriba, es presenta un centurió que l’espera amb fe. Els soldats mercenaris de l’època no tenien bona fama; vivien enrolats en els exèrcits que millor els pagaven. Però Jesús, desposseint aquest centurió de les seves vestidures d’opressor, ens mostra un home tocat pel dolor, per la malaltia i pel profund afecte cap al seu criat.

Els primers cristians volien deixar clar un punt fonamental: Jesús de Natzaret no ha vingut només a salvar el poble d’Israel. La seva salvació és universal i oberta a tothom. Allà on hi hagi algú que sofreixi i mantingui oberta l’esperança, Déu està disposat a abraçar-lo amb generositat, sense importar-ne la condició social, la raça o la religió.

Jesús ajuda el centurió sense demanar res a canvi, perquè està en dificultats. Per a Déu, el sofriment humà sempre està a prop del seu cor. Els primers cristians comprengueren que la salvació de Jesús és per a totes les persones.

Amb l’inici de l’Advent, l’evangeli d’avui és una declaració del desig salvador universal de Déu, tal com proclamaven els primers cristians. Començar l’Advent és obrir els nostres cors a tothom, especialment als qui més sofreixen. Per a l’educador cristià, aquest temps suposa crear un ambient que afavoreixi viure el Nadal, més enllà dels elements festius i emotius. Es tracta de donar a aquest temps un fort sentit educatiu, obert a la fe cristiana i a la solidaritat.

Dimarts

3 de Desembre

El text de l’evangeli d’avui ens presenta un Jesús ple d’entusiasme, alegria i gratitud cap a Déu Pare. Alguns autors han anomenat aquest passatge com el «Magníficat de Jesús», perquè expressa el goig del Fill davant la bondat de Déu.

¿Per què està Jesús tan content?
Jesús ha enviat setanta-dos deixebles a anunciar el Regne de Déu i a portar consol als pobres, esperança als tristos i salut als malalts. Aquests deixebles, gent senzilla, molts d’ells pescadors del Mar de Galilea, tornen plens d’entusiasme, meravellats pels fruits de la seva missió. Jesús s’alegra profundament en veure que la seva crida ressona en el cor d’aquests homes i dones senzills, que anhelaven un canvi radical en les seves vides.

La societat jueva d’aquell temps estava dominada per les classes altes: sacerdots, fariseus i escribes, que sotmetien el poble humil, els “Am ha’ares” o gent del camp, convertint-los en vassalls sense drets. A més de les càrregues econòmiques severes —com el pagament de més del 60% de les collites en tributs a Roma—, els fariseus imposaven una opressió moral mitjançant centenars de preceptes religiosos que feien la vida encara més difícil.

El missatge de Jesús trenca aquest cercle d’opressió, oferint esperança i dignitat als pobres. El Regne de Déu no només és una promesa futura, sinó un alliberament que comença ara i aquí.

Reflexió per al nostre temps
El pas dels anys pot fer que perdem l’alegria i l’esperança, especialment quan ens envolten circumstàncies difícils. No obstant això, Jesús ens convida a veure més enllà del desànim i les frustracions. Ens anima a descobrir els signes del Regne de Déu al nostre voltant, a creure en el canvi i a comprometre’ns en la seva causa.

Aquest temps d’Advent és una oportunitat per a recuperar la fe en la vida, l’optimisme i el compromís amb un món millor. Alimentem la nostra esperança amb la mirada confiada de Jesús, que veu possibilitats de redempció i amor en cada racó de l’existència humana. El Regne de Déu està en marxa, i nosaltres som cridats a ser part activa d’aquesta gran obra.

Dimecres

4 de Desembre

L’acció transcorre a la riba del Mar de Galilea.

Jesús està atent a les necessitats de la gent senzilla. Davant la manca d’aliment, pregunta als deixebles. Els deixebles se senten incapaços de donar una resposta. En algun evangeli, només se’ls acut «comprar». Jesús els mostrarà «el miracle de la solidaritat».

Els deixebles han fet a Jesús un plantejament realista i raonable: «Acomiada la multitud perquè vagin als pobles a comprar menjar». Ja han rebut l’atenció que necessitaven de Jesús. Ara, que cadascú torni al seu poble i es compri el que pugui segons els seus recursos. La reacció de Jesús és sorprenent: «No cal que se’n vagin. Doneu-los menjar vosaltres». La fam és un problema massa greu per desentendre’ns els uns dels altres i deixar que cadascú se les apanyi al seu poble com pugui. No és moment de separar-se, sinó d’unir-se més que mai per compartir el que hi hagi, sense excloure ningú.

Els deixebles li fan veure que només tenen cinc pans i dos peixos. No importa. El poc és suficient quan es comparteix amb generositat. Jesús mana que tothom s’assegui sobre l’herba per celebrar un gran àpat. De sobte tot canvia. Els que estaven a punt de separar-se per saciar la seva gana a la seva pròpia vila, s’asseuen junts al voltant de Jesús per compartir el poc que tenen.

Què passa amb els pans i els peixos a les mans de Jesús?

No els «multiplica» com si fos un acte màgic. No. Primer beneeix Déu i li dóna gràcies: aquells aliments venen de Déu i són de tothom. Després, els parteix i els dóna als deixebles. Aquests, al seu torn, els distribueixen entre la gent. Els pans i els peixos passen de mà en mà. Així, tothom ha pogut saciar la seva gana.

Una última ensenyança: multiplicats els pans i els peixos, el Mestre abandona tot protagonisme i els entrega als deixebles perquè siguin ells qui els reparteixin.

Jesús vol que siguem mediadors de la seva salvació. Vol dependre de nosaltres per continuar fent el bé. Per multiplicar els dons aquest Nadal, comparteix. Quins dons personals estic disposat a compartir? Com a educador, quins dons multiplico entre els nois i noies que Déu m’ha confiat?

Dijous

5 de Desembre

Jesús acaba el Sermó de la Muntanya demanant als seus deixebles que posin en pràctica les paraules que ha proclamat. Jesús, coneixedor profund del treball de la construcció (l’evangeli diu que el seu pare era «tekton», en grec: paleta o constructor d’habitatges) proposa una imatge: Construir la vida i la fe sobre «roca ferma». Un bon símbol per a aquest Advent tot just iniciat.

La casa construïda sobre «roca ferma» fa referència a un text del profeta Isaïes.

Construir una casa o una ciutat sobre «roca ferma» era, per a l’antic poble d’Israel, un símbol que els convidava a fonamentar la seva vida sobre la fe en Déu.

El capítol 26 d’Isaïes presenta un poema en què apareixen aquestes dues imatges:

Primera imatge: Existirà una ciutat forta, emmurallada, a través de les portes de la qual entrarà un poble just i pacífic que ha posat la seva confiança en Déu. De fet, la ciutat de Jerusalem, situada a 740 metres d’altura, està edificada sobre nombrosos promontoris rocosos.

Segona imatge: El Senyor és com una «roca ferma», sobre la qual s’aixeca la ciutat. Des de l’altura d’aquesta «roca ferma» es poden vigilar els camins per si ve l’enemic, i contra ella no hi ha ventada ni inundació que valguin.

«La roca» era una imatge molt interessant per a les persones de les zones desèrtiques del país de la Bíblia: permetia orientar-se al desert, defensar-se sobre ella dels animals salvatges i dels perseguidors. A la seva ombra una persona es podia protegir del càstig del sol, i fins i tot trobar aigua entre les seves esquerdes.

Moltes ciutats, entre elles Jerusalem, van ser construïdes sobre formacions rocoses. Però la «Roca Firme» és Yahvè. Déu és la Roca sobre la qual es pot estar segur. El text d’avui ens convida a construir el Nadal sobre els valors de la fe, aquells que perduren al llarg del temps. El Nadal que se’ns ofereix des dels mitjans de comunicació es fonamenta sobre les arenes inconsistents del consum i l’alegria buida.

L’educador cristià proposa una sèrie de valors que ajudin els nois i noies a construir una personalitat sòlida, fonamentada sobre aquelles conviccions que donen consistència a la vida. El Nadal és un temps excel·lent per destacar alguns valors que contribueixen al creixement humà i cristià. Un Nadal de consum pot convertir-se en un temps buit que no ajuda a fonamentar la vida sobre conviccions fermes.

Divendres

6 de Desembre

Els protagonistes del text són dos cecs que s’acosten a Jesús en cerca de salvació. Estan convençuts que el Mestre pot treure’ls de les seves tenebres. L’evangelista aprofita aquesta història de Jesús per oferir una ensenyança sobre el camí que han de seguir els deixebles.

El fet que els dos cecs aclamessin Jesús com a «Fill de David» significa que no coneixen la seva veritable identitat. Anomenar-lo «Fill de David» és entendre Jesús com un Messies polític i nacionalista, a l’estil del rei David, que va dirigir els exèrcits d’Israel en lluites constants fins aconseguir eixamplar les seves fronteres.

Proclamar algú com a «Fill de David» suposava un perill en temps de Jesús.

I era així perquè la ciutat de Jerusalem estava dominada socialment i políticament pel Sumo Sacerdot, i la classe sacerdotal que des de sempre va ser antagonista als reis d’Israel.

Aquells dos invidents són «cecs» perquè consideren Jesús com un Messies polític… Jesús, malgrat això, els atén en la seva pregària. Acte seguit, anomenant-lo «Senyor», comencen a comprendre qui és Jesús.

«La casa» en què Jesús acull els cecs és probablement la casa de la sogra de Pere, situada a la ciutat de Cafarnaüm. Jesús va fer d’aquesta casa el centre de la seva missió: un lloc per a l’acollida, la pregària, l’ensenyament als deixebles… En el text d’avui «la casa» és símbol de la comunitat cristiana, que ha de ser el lloc on s’acostin amb confiança els necessitats.

Donar vista als cecs era un dels signes de la salvació definitiva, anunciada pels profetes.

Les tenebres es desfan davant la revelació de Déu. «Obrir els ulls als cecs» representa, per tant, treure’ls de l’esclavitud i posar-los en el camí d’una vida en plenitud.

El text va oferir una ensenyança als cristians de les primeres comunitats: la fe és un camí progressiu. Primerament hi ha un acostament a Jesús, a vegades imperfecte… Poc a poc ens s’obren els ulls per conèixer el veritable rostre de Jesús.

L’educador cristià anuncia la fe en Crist de manera flexible i gradual. Vivim temps en què molts nens i joves no han tingut un acostament sistemàtic a Jesús, ni als signes dels cristians. Alguns autors parlen d’«una infància pagana». Davant aquesta situació, l’educador cristià no dóna res per suposat i inicia camins progressius que facilitin una vivència gradual de la fe. Les dates d’Advent i Nadal són un temps excel·lent per iniciar a nens i joves en les imatges de la fe cristiana i en els profunds valors que en deriven.

Dissabte

7 de Desembre

La fe en Jesús ha tingut sempre un perill: que la espiritualitzem tant que creguem que Jesús ve només a realitzar accions per donar tranquil·litat a la nostra consciència. La fe dóna sentit a les nostres vides, però no es pot convertir en un remei terapèutic que serene el nostre estrès i ens faci viure en la pau d’una consciència plena, a l’estil dels llibres d’autoajuda.

En els temps de Jesús, el Temple de Jerusalem ja complia aquesta missió. Tenia a la seva disposició totes les mediacions possibles per a això: confessió dels pecats, salms i pregàries, sistemes de purificació, dejunis i abstinències, almoines i obres de caritat… Actualment, el «Mur de les Lamentacions» de Jerusalem compleix aquesta mateixa funció.

Jesús afegeix una novetat al concepte de salvació: la fe i la salvació també inclouen la dimensió social. D’aquesta forma, Jesús s’adhereix a l’antiga proposta proclamada pels profetes d’Israel i subratllada a la Carta de Jaume: «la fe sense obres és una fe morta».

La vinguda de Jesús va ser una forta crida al canvi interior, a la conversió… però també va ser la realització d’una alliberació concreta: tornar la vista, curar els malalts, aixecar els paralítics, sanar els leprosos… I tot això amb un doble estil d’actuació: «El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho gratuïtament» i feu-ho en comunitat, formant grup i creant fraternitat.

Una escola orientada per educadors cristians no serà significativa mentre no tingui un compromís seriós en els tres àmbits següents:

• • • • Primer, creant una comunitat educativa on l’afecte sigui possible i existeixi la fraternitat; un estil de comunitat educativa on desaparegui la competència.
      • Segon, afavorint el creixement espiritual i la transformació o conversió personal que implica el Regne de Déu.
      • Tercer, promovent una igualtat d’oportunitats i drets, afavorint el creixement dels més febles… promovent una «discriminació positiva» que miri amb ulls de preferència i atorgui noves oportunitats als nois i noies que més ho necessiten; a aquells que pateixen mancances i són com joguines trencades que han perdut l’horitzó.

Diumenge

8 de Desembre

L’arcàngel Gabriel anuncia a Maria que serà la mare del Messies. El relat ens és familiar perquè a la Bíblia trobem moltes altres anunciacions i vocacions. Aquest text defineix la vocació i la missió de Maria: ser la mare del Messies.

El text també presenta altres detalls:

Gabriel. L’arcàngel encarregat de fer l’anunci és «Gabriel» (missatge de Déu). Aquest arcàngel ja apareix al llibre del profeta Daniel. Gabriel fou l’encarregat d’explicar a Daniel una visió relacionada amb els temps en què havia d’aparèixer el Messies. Posar l’anunci en boca de «Gabriel» significa assenyalar Maria com la mare del Messies. 

La salutació. L’arcàngel saluda directament Maria. Per a nosaltres és lògic, però al judaisme era incomprensible. Ningú no es podia dirigir directament a una dona. Però Maria va arribar a tenir tant de prestigi entre les primeres comunitats cristianes, que malgrat les dificultats culturals associades al fet de ser dona, apareix com algú a qui Déu saluda directament. 

El nom. El nen es dirà «Yehosua» o «Josuè» (Jesús). És un nom compost per dues paraules hebrees: Yahvè + Osees. El seu significat és: «Yahvè és Salvació». La missió de Jesús és portar la salvació de Déu. A l’evangeli de Mateu apareix un sobrenom de Jesús: «Enmanuel» (Déu amb nosaltres). És un nom extret del llibre del profeta Isaïes 7,14. Isaïes anuncia al rei Acaz el naixement d’un fill que serà signe de vida i esperança quan la ciutat de Jerusalem quedi lliure del setge al qual en aquells moments està sotmesa. Aquest fill portarà el nom de la seva missió: «Déu és amb nosaltres = Enmanuel». A Jesús mai no li van dir Enmanuel ni Manuel. La denominació d’«Enmanuel» és una reflexió teològica que cerca establir un paral·lelisme entre Jesús i el príncep Enmanuel que apareix al llibre d’Isaïes. Per als primers cristians, Jesús és «Déu amb nosaltres».

Hi ha una frase carregada de ressonàncies: «L’Esperit Sant davallarà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra». Aquesta frase evoca el núvol o ombra que cobria la Tenda de l’Encontre durant la travessa que va fer el poble d’Israel pel desert del Sinaí. Així com aquella ombra era signe de la presència de Déu enmig del seu poble, també Jesús de Natzaret serà tot l’amor de Déu present enmig del seu poble.

 

 

Dilluns

9 de Desembre

L’evangeli que llegim avui es complementa amb un text d’Isaïes del capítol 35,1-10: «Els coixos salten, els cecs veuen, els sords senten. La terra es renova en la seva presència, el desert es converteix en un jardí, tornen els deportats per les potències opressores…» L’antic poble d’Israel estava convençut que totes aquestes coses positives passarien amb l’arribada del Messies.

La curació del paralític se situa, en altres evangelis, a la ciutat de Cafarnaüm, concretament a la casa de la sogra de Pere. Aquesta casa va ser el centre d’operacions apostòliques de Jesús i els seus deixebles. Aquí, Jesús va acollir els pecadors i els va perdonar, va instruir els seus deixebles, va pregar, va anunciar un temps nou… Va ser una llar d’acollida i d’esperança.

Resaltem tres detalls d’aquest text:

1. Jesús porta una salvació integral.
   Jesús vol que tota la persona —cos i esperit— trobi la salvació. Per això anuncia al paralític dues bones notícies, diferents però complementàries: Els teus pecats et són perdonats i… Pren la teva llitera, aixeca’t i camina. L’efecte és una nova vida interior i una reintegració social.
2. La fe no és només individual, sinó també comunitària.
   Abans d’adreçar-se al paralític que era portat en llitera, Jesús es fixa en la fe dels qui l’acompanyaven. Persones anònimes que han dedicat temps i esforços perquè el paralític es trobés amb Jesús. Sens dubte, el malalt tenia fe, però aquesta era compartida i animada per altres. Era una fe comunitària. Nosaltres, com a hereus de la cultura europea, sovint posem l’accent en una fe individual, autònoma i personalitzada, oblidant amb freqüència la seva dimensió comunitària. Quan la fe perd de vista la comunitat cristiana, acaba convertint-se en una reflexió personal sense elements concrets amb què confrontar-se. S’acostuma a derivar cap a una «fe terapèutica» que només busca l’harmonia personal, la serenitat i el goig interior, oblidant el compromís social. 
3. Jesús es defineix sempre com a «Fill de l’home».
   Aquesta era una de les moltes formes que tenia el poble d’Israel per designar el futur Messies. Fill de l’home era una expressió que subratllava la dimensió solidària i humana del Messies: algú proper al poble, nascut entre la gent senzilla, compromès amb els pobres, capaç de carregar sobre les seves espatlles les debilitats i els patiments del poble. Així es va definir Jesús.

Dimarts

10 de Desembre

L’evangeli d’avui forma part de les reflexions que els primers cristians van fer sobre l’Església i sobre el perdó als germans.

La imatge del pastor i el ramat és clàssica en tota la Bíblia. Mitjançant aquesta imatge s’expressava la missió d’Abraham, de Moisès, del rei David… Els grans personatges del poble d’Israel havien estat pastors.

El llibre del profeta Ezequiel fa un pas més: indica que Yahvè en persona serà el pastor del seu poble al final dels temps. Aquest Bon Pastor (Yahvè) realitzarà múltiples accions positives per alliberar el poble que pateix: Buscar, portar sobre les espatlles, alimentar, alliberar, defensar dels perills, pasturar, sostenir, embenar les ferides, buscar l’ovella perduda, cuidar els anyells… (Ez 34, 13-31).

Mateu utilitza aquesta imatge per definir com han de ser les relacions dins de l’Església, és a dir, entre els membres de la comunitat cristiana. Els primers cristians tenien molt clar que no es pot abandonar algú pel fet que només sigui «un» o pel fet de ser «petit». En narrar la paràbola, Mateu pensava en la responsabilitat dels dirigents de les Esglésies. Els responsables de les comunitats cristianes del segle I havien d’actuar a imatge del Bon Pastor, cuidant amb sol·licitud tots aquells que els havien estat encomanats.

La mentalitat dominant actual ens vol obligar a acceptar, com a normal, el fet que en la nostra societat hi hagi persones totalment marginades perquè no poden seguir el ritme competitiu de la societat moderna, perquè no aconsegueixen incorporar-se al mercat de treball o perquè no han tingut oportunitat d’una educació acurada. Sembla que s’accepta com a inevitable que hi hagi «ovelles perdudes».

La Paraula de Déu ens mostra que l’actitud veritablement cristiana consisteix a no resignar-se quan algú queda al marge de la comunitat humana o de la comunitat cristiana. No val l’excusa que una s’ha perdut i que noranta-nou estan segures. La voluntat del Pare no és acollir «molts», sinó «tots».

Una de les formes de ser creient avui consisteix a dedicar atenció, energies i recursos a tots aquells que es troben exclosos i al marge de la nostra societat.

Els educadors cristians troben en la imatge del Bon Pastor un model a imitar en el seu exercici docent. No n’hi ha prou amb acollir la majoria, sinó a tothom. L’educador cristià és aquell que mostra preferència pels més necessitats, pels nois i noies que pateixen.

Preparar un Nadal cristià no pot consistir només a organitzar campanyes i celebracions.

Suposa fer un esforç per integrar tothom en el goig comú.

Dimecres

11 de Desembre

La lectura d’avui convida els cansats i afeixugats a acostar-se a Jesús.

Aquest passatge de l’evangeli fa memòria d’un text d’Isaïes (40, 25-31). El text del profeta fou escrit per aixecar la moral del poble que es trobava a l’Exili: desanimat, cansat i afeixugat… Anyoren la seva terra i la seva pàtria. Han perdut tota esperança i no se senten amb forces per seguir endavant. Però Jahvè els convida a acostar-se a Ell, que «enforteix el cansat i dona energies a l’afeixugat». L’evangeli vol mostrar que Jesús continua realitzant les accions que Déu va fer antigament en benefici del seu poble.

Qui eren els cansats i afeixugats en temps de Jesús?

En el context de l’evangeli de Mateu són els pobres i els petits que es veuen obligats a suportar l’immensa càrrega de manaments i prescripcions imposades pels fariseus. La secta dels fariseus havia afegit, a la Llei escrita a la Torà, una sèrie de manaments generats per tradició oral al llarg de la història. Van formular 613 preceptes que feien insuportable la pràctica religiosa i el camí cap a Déu. Jesús, en canvi, proposa un estil de creient que allibera la consciència de tabús i pressions per posar-se a les mans del Pare, que és un Déu de misericòrdia.

Tots anem una mica «cansats i afeixugats» pel pes de la vida i els problemes de cada dia. Ens hem submergit en una societat presidida per una sensació de constant acceleració i estrès. No tenim temps per a aquelles coses que serenin l’esperit. Passem ràpidament per sobre de les coses i les persones sense aprofundir. Preparem el Nadal amb una infinitat de tasques que acceleren el nostre ritme. El «Black Friday» i l’encesa de les llums nadalenques a les nostres ciutats han arribat per avançar el Nadal i submergir-nos en una incentivació del consum que es prolongarà amb el Pare Noel, els Reis Mags… i culminarà amb «les rebaixes» de gener.

La Paraula de Déu arriba avui als nostres cansaments convidant-nos a una confiança sense límits i a vèncer la temptació del desànim. Jesús no ens remet a tècniques de serenitat i relaxació. Ens convida a una trobada personal amb Ell.

Aquest Nadal és una oportunitat per aprofundir les relacions personals amb aquells que ens envolten; escoltant-los, dedicant-los el nostre temps, detenint la veloç carrera a què ens veiem sotmesos… Destinant breus espais a la pregària, a la trobada amb un Déu que es fa present enmig del seu poble per donar sentit a la vida i alleujar el sofriment.

Dijous

12 de Desembre

Aquest breu passatge de l’evangeli de Mateu ens porta a la memòria una de les figures emblemàtiques d’aquests dies d’Advent: Joan Baptista, de qui Jesús fa l’elogi més gran. Diu que no ha nascut de dona ningú més gran que ell. Però immediatament afegeix que el més petit en el Regne dels Cels és més gran que Joan Baptista. Amb aquesta expressió els evangeliistes volen dir-nos que el temps de l’Antic Testament ha acabat amb l’arribada de Jesús. Ara estem en un temps nou, el de l’oferta de la salvació de Déu a tots els éssers humans sense cap discriminació: el temps de la crida universal a congregar-nos a la casa del Pare.

Joan Baptista va ser tan important per a Jesús com ho havia estat el profeta Elies… Elies va ser un antic profeta del segle IX a.C. de qui es conta en el llibre 2n dels Reis que va ser arrebatat al cel en un carro de foc. Els jueus interpretaven aquest relat d’una manera molt curiosa: deien que Elies seria enviat per Déu, des del cel, com el profeta dels últims temps, per cridar el seu poble a la conversió i preparar-lo per rebre dignament el seu Messies. Doncs bé, per a Jesús, això s’ha complert en Joan Baptista. Ell ha estat com el profeta Elies que precedeix el Messies.

L’evangeli ens parla repetidament del Baptista durant aquests dies. És bo recordar que ell va saber ser fidel a la seva missió indicant als seus deixebles que seguissin Jesús i alegrant-se que Jesús tingués més deixebles que ell. L’elogi que Jesús li fa ens parla de la serietat que suposa optar pel Regne: «Des que va venir Joan Baptista, el Regne de Déu s’aconsegueix amb força i coratge…».

L’Advent és temps de preparació per rebre Déu, present enmig del seu poble. Però, si no hi ha esforç per renovar la vida i per compartir, pot ser senyal que no ens estem prenent seriosament el regal que Déu ens fa en aquesta Nadal.

L’educador cristià mostra als nens i nenes la importància de la capacitat d’esforç i els ensenya a integrar el sofriment de la vida. En una cultura en què assistim al «crepuscle del deure» i ens submergim en una «ètica indolora», convé aprendre a prendre la vida entre les pròpies mans per dirigir-la i orientar-la.

Divendres

13 de Desembre

L’evangeli d’avui pertany al mateix context que l’anterior. Es tracta del testimoni que Jesús fa sobre Joan Baptista. En els quatre versicles d’avui percebem com l’evangeli també constata la incredulitat de molts sectors de la societat contemporània de Jesús.

Jesús va sentir una profunda admiració per la figura de Joan Baptista; va valorar la seva manera de ser, va respectar la seva espiritualitat i els seus mètodes. I, tot i que Jesús va desenvolupar la seva pròpia personalitat, sempre va considerar Joan Baptista com un gran profeta. Sembla ser que Jesús va ser deixeble de Joan Baptista i que va aprendre d’ell a anunciar el Regne de Déu, tot i que després va abandonar el desert per compartir la vida amb les humils gents de les petites poblacions de Galilea.

Jesús considera que els fariseus i la gent important només busquen excuses per no comprometre la seva vida amb el missatge de Déu. Aquest plantejament és al fons de la paràbola que Jesús proposa, a propòsit del joc dels nens a la plaça. La paràbola d’avui fa referència a un antic joc infantil de dramatització i cant del segle I. Consistia en el següent: un grup de nens havia de respondre a l’estímul que un altre grup els feia. Si el primer grup cantava música alegre, el segon grup havia de ballar; i si el primer grup cantava cançons de dol i lamento, l’altre havia de plorar.

L’aplicació d’aquesta breu paràbola la fa el mateix Jesús: els dirigents religiosos jueus no han respost a cap d’aquests dos estímuls: ni al de Joan Baptista, amb les seves propostes d’austeritat i penitència, ni al de Jesús amb la seva proposta d’esperança, proximitat als pobres, pecadors i marginats. Tant Jesús com Joan Baptista van ser rebutjats i condemnats a mort. Tota actitud profètica crida a un canvi o conversió. Va ser profètica l’austeritat de Joan i la seva crida a preparar els camins del Senyor amb la pràctica de la justícia. I va ser profètica l’actitud de Jesús en fer-se «amic de publicans i pecadors».

Com a educadors, -en aquest temps de preparació a Nadal-, hem de presentar el missatge cristià integrant dues facetes: ser cristià suposa un canvi interior que ens porta a una austeritat personal, evitant submergir-nos en la societat de consum i derrotxa, seguint l’estil de Joan Baptista. D’altra banda, la nostra fe ens porta a comprometre’ns amb els més necessitats, practicant la misericòrdia i la solidaritat, seguint les petjades de Jesús de Natzaret. I a viure amb alegria i esperança, «l’esperança que no defrauda», segons proposa l’orientació de l’Any Sant Jubilar.

Dissabte

14 de Desembre

En l’Evangeli d’avui apareix de nou una referència a Elies. Elies va ser un profeta d’Israel que va actuar al segle IX a.C, anys després de la divisió del gran regne de Salomó en dos petits regnes, el d’Israel (nord) i el de Judà (sud). El seu nom complet és «Eliyyahu», que significa «Yahvé és el meu Déu». Aquest profeta habitava al desert, era molt auster i vestia «una túnica de pèl de camell i un cinturó de cuir ajustat a la cintura». (Idèntica descripció es farà de Joan Baptista a l’evangeli).

Elies va ser un profeta cridat per Déu per mantenir els israelites fidels a la religió hebrea, davant la creixent influència de les religions dels cananeus i dels fenicis. Aquests adoraven les forces de la natura i de la fecunditat, representades pel déu Baal i les seves deesses companyes.

El Regne d’Israel adorava en aquell temps els déus fenicis i cananeus, per influència de la reina Jezabel, filla d’un rei pagà de Fenícia i esposa del rei d’Israel. El llibre dels Reis afirma que en temps del profeta Elies hi havia 400 sacerdots del déu Baal (divinitat solar) i 400 sacerdots de la deessa Astarté (divinitat lunar).

La idolatria servia de pretext al rei i a la reina per oblidar el dret antic israelita, que assegurava la justícia, la pau i el dret a la terra que impedia als poderosos convertir-se en terratinents espoliant les heretats dels pobres.

Per aquest motiu el poble antic d’Israel va conèixer èpoques de turbulència política i greus injustícies contra els pobres i els humils.

En aquest ambient tan complex va sorgir el profeta Elies. Al llibre dels Reis podem llegir la impressionant història d’aquest home de Déu.

Els primers cristians, gairebé tots jueus, coneixien les tradicions sobre el profeta Elies: que havia estat arrebatat al cel en un carro de foc, i des d’on descendiria, al final dels temps, com a precursor del Messies. Basant-se en aquestes tradicions van interpretar la figura de Joan Baptista i la seva relació amb Jesús.

Per això l’evangeli de Mateu ens diu avui que els deixebles van interrogar Jesús sobre la tornada d’Elies. I a la boca de Jesús es posa la plena identificació de Joan Baptista: ell és Elies que ha tornat per preparar el poble d’Israel a rebre el seu Messies, i Jesús es queixa amargament del tracte que li van donar al seu precursor. (Sabem que Joan Baptista va ser assassinat per denunciar valentament els capricis d’Herodes Antipes i de la seva dona il·legítima, Herodías). Jesús anuncia als deixebles que la seva sort no serà diferent ni millor que la del seu heraldo.

L’educador cristià abandona les múltiples idolatries que ens assetgen actualment. Són múltiples addiccions no tòxiques que ens deixen buits en l’humà i en el cristià. Advent és un temps per ser «nous Elies»; persones capaces d’enfrontar tot allò que resta densitat personal i vivència cristiana en profunditat. L’educador cristià comença aquesta tasca de conversió per la seva pròpia persona. Amb aquesta coherència serà referent per als nois i noies.

Diumenge

15 de Desembre

El text està ple de referències a l’ambient social i cultural de l’època.

La gent: Aquest terme fa referència al poble jueu. Persones de tota classe i condició que es sabien hereus de les promeses que Déu va fer a Abraham. La majoria dels jueus del temps de Jesús estaven convençuts que la salvació era alguna cosa que s’aconseguia per pertànyer a una religió i a una raça. És la gent que s’enorgulleix de pertànyer al Poble de Déu.

Túnica: Prenda interior, espècie de camisa, que es portava sota el mantó.

Publicans: Recollectors jueus d’impostos al servei de Roma, englobats per la gent dins de la classe socio-religiosa dels pecadors. El sistema de recaptació es prestava a grans abusos.

Militars: El terme no és gaire apropiat. Es tracta probablement de personal de servei que acompanyava i protegía els recaptadors. Personal jueu militaritzat amb funcions policials. Són associats als recaptadors d’impostos en la consideració de la gent.

Deslligar la corretja de les sandàlies: Manera gràfica d’expressar el dret d’una persona sobre una altra. L’expressió recull una antiquíssima costum jueva amb valor jurídic. Llançar la sandàlia sobre un terreny equivalia a prendre possessió de manera definitiva.

Aventar la palla a l’era, emmagatzemar el blat, cremar la palla: Aquestes expressions fan referència a la cultura agrícola en la qual es desenvolupa l’acció. En el text s’utilitzen com a símbols per ressaltar la importància del qui està per venir.

En un exercici de pedagogia, el text ofereix respostes a una mateixa pregunta: Què fem? La pregunta la formulen indistintament aquells que se senten membres del Poble de Déu i aquells que se senten exclòs d’aquest mateix Poble: tots per igual s’acosten a Joan. Exercici pràctic d’universalitat. La pregunta és una demanda de conversió i de reforma de vida. Tots formulen la mateixa pregunta. Tanmateix, la resposta que obtenen és diferent, en consonància amb les diferents circumstàncies de cada preguntant.

Joan desperta expectatives i suscita entusiasmes. Però ho encausa tot cap al qui està per venir i davant del qual ell, Joan, no es considera amb dret de cap mena.

Compartir el poc o molt que es té; cobrar el que està establert, sense caure en l’avarícia; no extorsionar; no aprofitar-se del càrrec o de la posició per intimidar o obtenir beneficis personals: són propostes de conversió, entre moltes altres possibles. Per què no ser, com Joan, instruments il·lusionats i il·lusionants al servei del Déu que ve? Generant il·lusió i alegria en el teu entorn, estàs preparant el camí perquè Déu sigui tot en tots.

Dilluns

16 de Desembre

Jesús acaba d’expulsar els venedors que comerciaven als pòrtics del temple de Jerusalem, un gest que ha provocat una gran commoció entre fariseus i caps religiosos jueus. Aquesta acció no només volia reivindicar el temple com un espai de pregària i no de comerç, sinó que significava una renovació de la seva consagració, un acte que només havien realitzat figures molt importants del poble d’Israel. A més, Jesús ha començat a qüestionar la idea que el temple sigui l’únic lloc on es pot trobar la presència de Déu, ensenyant als seus deixebles que Déu també es manifesta en accions d’ajuda i solidaritat desinteressada, com donar aigua al que té set, menjar al que té fam o visitar els malalts. Aquestes idees han portat els sumes sacerdots i saduceus a confrontar-lo i interrogar-lo, tot mentre Jesús reitera el model de Joan Baptista. Amb els seus ensenyaments, Jesús obre nous camins per trobar-nos amb Déu, qui no és un ésser tancat dins els murs del temple, sinó que es troba també en les accions solidàries que ajuden els més pobres i necessitats. Establir vincles amb aquells que comparteixen accions que mantenen viva l’esperança i curen les ferides, tant físiques com psicològiques, és fonamental. L’educador cristià no només expressa la seva fe davant dels joves manifestant-se com a creient o ensenyant-los a pregar, sinó que la mostra a través de gestos de solidaritat, perdó i misericòrdia, és a dir, practicant entre els seus alumnes els mateixos gestos que va realitzar Jesús.

Dimarts

17 de Desembre

Els documents orals més antics sobre els quals es va escriure la Bíblia es denominen: «Llistes». Reben aquest nom perquè existien llargues enumeracions d’esdeveniments, llocs, personatges, descobriments… que configuraven la memòria històrica del poble d’Israel abans de disposar de documents escrits. D’entre totes aquestes llistes, especial menció mereixen les «llistes genealògiques» (Shefer-toledót = llibres genealògics). La majoria d’elles no tenen una intencionalitat històrica tal com l’entenem actualment. Aquestes «llistes» pretenien connectar les persones amb els seus orígens i fer memòria dels seus avantpassats. La «genealogia de Jesús de Natzaret» és una mena de partida de naixement. Mitjançant aquesta, es certifica la historicitat d’aquest personatge, així com els seus orígens humans i hebreus. Amb aquesta genealogia s’insereix el Messies en la història. Home entre els homes.

La llista d’avantpassats de Jesús pretén expressar una idea: Jesús és solidari amb la humanitat, amb personatges brillants i amb personatges pecadors. L’ascendència comença amb la d’un idòlatra convertit (Abraham) i passa per totes les classes socials: patriarques plens de virtuts, esclaus a Egipte, un pastor convertit en rei (David), un fuster (Josep).

Alguns autors assenyalen que molts dels personatges citats en la genealogia de Jesús van tenir dificultats i no van ser un model de creients.

D’aquesta manera s’afirma que entre els avantpassats de Jesús no hi ha supremacisme, ni racisme, ni puresa de sang: la humanitat tal com és.

Altres autors assenyalen que les quatre dones que Mateu menciona en la seva genealogia són estrangeres: una forma de transmetre als destinataris de l’evangeli que la salvació que porta Jesús és catòlica i universal. En Jesús Messies culminarà la història d’Israel, i tots els pobles i cultures rebran la salvació.

Aquesta llarga llista de personatges anteriors a Jesús expressa també una idea essencial: Jesús és una persona concreta. L’amor de Déu s’ha fet present en una persona concreta amb arrels familiars: Jesús de Natzaret. Per expressar aquesta idea ens narren la llarga, estranya i reconstruïda llista dels seus avantpassats.

Dimecres

18 de Desembre

L’evangeli de Mateu està ple de cites textuals de l’Antic Testament (47) i referències (142). Els destinataris de Mateu eren gairebé tots de procedència jueva. Mitjançant aquest recurs literari, van entendre que en la persona de Jesús s’havien complert les promeses que Déu havia fet des dels temps antics.

En el text que llegim avui apareix la primera cita de l’Antic Testament. Aquesta cita intenta mostrar-nos la identitat i significat de la persona de Jesús: «Enmanuel», expressió hebrea que significa «Déu-està-amb-nosaltres».

L’evangeli cita directament una profecia del profeta Isaïes: «Mireu: una verge concebrà i donarà a llum un fill i li posarà per nom Enmanuel, que significa «Déu-amb-nosaltres». La concepció virginal de Jesús de Natzaret està relacionada amb l’anunci del naixement d’«Enmanuel», un nen que va ser un signe de Déu per a la salvació del poble.

En quin context es va produir l’anunci d’Isaïes?

El rei Acaz de Judà es dedicava a preparatius de guerra contra una coalició d’enemics de Síria i Efraïm. En dificultats, volia pactar amb els assiris. El profeta Isaïes li diu que no pacti amb els assiris, ja que això suposa declarar-se el seu vassall, pagar forts tributs i perdre la llibertat religiosa i civil. Isaïes l’invita a confiar en el Senyor.

El rei Acaz no s’atreveix a confiar en la profecia del Senyor. Isaïes diu al rei que demani un senyal a Yahvè. El rei no s’atreveix a demanar un senyal perquè no vol temptar Déu.

Llavors Isaïes li anuncia que una donzella de l’harem reial («almah» en hebreu) està embarassada i donarà a llum un fill. Aquest naixement, probablement inesperat, va ser un senyal diví per al rei Acaz. Aquest nen va arribar a ser el piadós rei Ezequies, un dels pocs reis de Judà que van ser bons i van merèixer l’aprovació de Déu.

En traduir el text hebreu al grec, en la versió dels LXX, la paraula «almah» va ser traduïda per «partenós», que vol dir, «verge». Mateu, citant el text grec de l’Antic Testament, ens comunica la convicció que tenien els primers cristians que la concepció i el naixement de Jesús van ser extraordinaris, com convenia al Messies esperat, al salvador, al Fill de Déu.

Els qui van conèixer Jesús el van anomenar amb el nom de «Yehoshuà». Es tracta d’un nom compost per dos conceptes: Déu + Salvació (Yahvè+Osees = Yehoshuà), que significa «Déu és salvació». Però l’evangeli de Mateu li afegeix també un sobrenom que expressa el significat de la seva vida, persona i missió: «Enmanuel». La partícula «el» és la forma breu d’«Elohim»; un dels noms que en hebreu s’apliquen a Déu. Enmanuel significa «Déu-amb-nosaltres». Més que un nom propi, és la primera reflexió teològica que Mateu aporta sobre el sentit de la vida i persona de Jesús de Natzaret.

Dijous

19 de Desembre

Lluc ens explica la infància de Joan Baptista. La narració comença situant els esdeveniments en el seu context històric («en temps del rei Herodes»). L’evangelista utilitza l’esquema de les anunciacions.

Zacaries i Isabel, pares de Joan Baptista, són presentats com una parella irreprotxable. Segons les dades que llegim al text, Zacaries formava part d’una de les 24 famílies sacerdotals que es tornaven per atendre el culte al Temple de Jerusalem. La missió d’aquests sacerdots era realitzar els sacrificis, una tasca que només feien dues setmanes a l’any.

La branca sacerdotal de Zacaries va ser marginada per no sotmetre’s a les pretensions imperialistes dels grecs i dels romans. Es tracta d’un humil sacerdot, allunyat dels cercles del poder.

Zacaries és la forma grega del nom hebreu «Zekaryahu», que significa «Yahvè s’ha recordat». Isabel és la forma grega del nom hebreu «Elisebà», que significa «Déu és plenitud».

La resposta de Zacaries ens recorda la d’Abraham quan se li va anunciar que seria pare d’Isaac. D’aquesta manera, una gran promesa del passat (el naixement d’Isaac) es converteix en un senyal de futur. «El futur s’expressa amb paraules del passat». Zacaries demana un senyal i queda mut. Demanar un senyal és sinònim d’incredulitat davant l’anunci rebut. L’evangeli ens diu que el pla salvador de Déu seguirà endavant malgrat les barreres que les persones posen. Al mateix temps, l’actitud de Zacaries contrasta amb la de Maria de Natzaret, que es declararà esclava del Senyor. Al text d’avui s’anuncia el nom que s’haurà d’imposar al nen: Es dirà Joan, «Yohannan» en hebreu, que significa «Déu serà misericordiós».

Zacaries comença sent un sacerdot del Temple. Representa els antics ritus del passat. Quan ha de posar nom al seu fill, s’atreveix a trencar el «sempre s’ha fet així». Se li deslliga la llengua, deixa d’estar mut i es converteix en profeta: anuncia el temps nou que serà salvació per al poble.

La missió de Joan Baptista va ser preparar el poble perquè rebés Jesús com a salvador. També nosaltres podem assumir aquesta missió en la nostra tasca d’educadors cristians: ajudar els nois i noies a descobrir el Senyor Déu, ser signes d’acollida incondicional i de pau, creure en les possibilitats de cada noi i noia, i preparar infants i joves per rebre Jesús com a Salvador.

Divendres

20 de Desembre

Avui llegim el relat de l’anunciació de l’àngel a Maria. Els relats que anuncien l’arribada d’un nen també poden ser entesos com a relats de vocació. En ells s’expressa el destí futur del nen. Se li assignen títols, funcions, i fins i tot un nom propi que expressa la seva missió a la vida.

L’anunciació del naixement de Jesús contrasta fortament amb la de Joan Baptista. No es realitza al magnífic Temple de Déu a Jerusalem, sinó en una fosca aldea de Galilea, a la frontera nord amb els pobles pagans; una aldea mai esmentada a l’AT. Tampoc no es comunica a un sacerdot venerable, en exercici de les seves funcions sagrades, sinó a una humil noia molt jove, que acaba de casar-se. Però, per humil que sigui la donzella, l’àngel la tracta amb molt de respecte; a més, hi ha una nota «aristocràtica» al relat: se’ns diu que l’espòs de la noia, anomenat Josep, pertany a l’estirp de David.

L’àngel convida Maria a omplir-se d’alegria. I la crida «plena de gràcia», és a dir, inundada de l’amor de Déu. Déu l’ha elegida per ser la mare del Salvador, i tot seguit acumula una sèrie de títols que defineixen el nen que naixerà d’ella: Serà Gran, Fill de l’Altíssim, Rei d’Israel com a descendent de David, Rei etern sobre el seu poble, Fill de Déu… Maria objecta el fet que no ha conegut cap home, que no s’ha unit encara ni al seu espòs Josep ni a cap altre home. I l’àngel li revela el misteri de la seva concepció virginal: el seu fill serà obra de l’Esperit Sant, és a dir, de la força creadora.

A nosaltres també se’ns comunica el que va ser anunciat a Maria, i de nosaltres s’espera que assumim l’actitud que ella va assumir: la lliurança a la voluntat de Déu.

El text de l’anunciació és la primera definició de Jesús que ens ofereix l’evangeli de Lluc. En les seves breus línies, Jesús és definit amb set «títols» molt importants. Aquest text ve a dir que tota la grandesa de Déu es fa present en la humilitat i la senzillesa d’una noia.

Si Jesús neix en nosaltres per la fe, podrem portar-lo aquest Nadal a les nostres famílies i als nois i noies amb qui compartim tasques educatives. Amb els nostres actes de generositat podem mostrar i anunciar Jesús.

Disabte

21 de Desembre

En aquest text és important la situació geogràfica en què es desenvolupa l’acció: es tracta de les muntanyes que hi ha a l’oest de la ciutat de Jerusalem, a la regió d’Ain-Karen, situada a uns deu quilòmetres de la capital d’Israel.

Aquestes muntanyes havien estat recorregudes en altres temps per l’«Arca de l’Aliança», que per a l’antic poble d’Israel era l’objecte on residia la presència de Déu i que només podia ser transportat per sacerdots.

El sentit profund d’aquest text és el següent: Maria, per l’encarnació de Jesús al seu ventre, ha esdevingut la nova «Arca de l’Aliança», és a dir, portadora de la presència de Déu en el seu fill Jesús. Aquest és el simbolisme que Lluc dona a la visita que Maria fa a la seva cosina Elisabet. Per això Maria fa el mateix recorregut que havia fet antigament l’Arca de l’Aliança per les muntanyes de Judà.

Lluc descriu una veritable litúrgia; un ritual de la presència de Déu enmig del seu poble. Però no es tracta d’una litúrgia oficial, celebrada dins del Temple.

Lluc, amb aquesta narració, ens mostra el nou estil de religiositat que comença amb Jesús: la presència de Déu no es troba només al Temple, sinó en la vida quotidiana. I així com l’Arca no podia ser tocada si no era per sacerdots, ara són dones senzilles del poble les que envolten l’«Arca».

La presència de Déu no està lligada només a les celebracions. Els cristians estem cridats a viure la proximitat de Déu i el trobament amb Ell en les múltiples circumstàncies de la vida. La presència del nostre Déu no es limita a espais i moments rituals. Podem obrir-nos a l’«espiritualitat del quotidià».

L’educador cristià, seguint el missatge del Nou Testament, fa de la vida diària el lloc de la presència de Déu. Per a això educa nens i joves en un doble sentit: els introdueix en el món de la interioritat i l’oració, i també els obre els ulls per al descobriment del propi entorn, unint sempre fe i vida. Perquè la fe cristiana, seguint la nova religiositat que supera l’antiga, es viu en el si de l’única història humana, que és el lloc on Déu ha volgut manifestar-se.

Diumenge

22 de Desembre

En aquest text és molt important la situació geogràfica en què es desenvolupa l’acció: es tracta de les muntanyes que hi ha a Judà, a l’oest de la ciutat de Jerusalem, a la regió d’Ain-Karín, situada a uns deu quilòmetres de la capital d’Israel.

Aquestes muntanyes havien estat recorregudes en altres temps per l’«Arca de l’Aliança», que per a l’antic poble d’Israel era l’objecte on residia la presència de Déu.

Maria, per l’encarnació de Jesús al seu ventre, ha esdevingut l’«Arca de l’Aliança», és a dir, portadora de la presència de Déu en el seu fill Jesús. Aquest és el simbolisme que Lluc dona a la visita que Maria fa a la seva parenta Elisabet.

Per això Maria fa el mateix recorregut que feia l’Arca de l’Aliança a l’Antic Testament: les altes muntanyes de Judà.

La presència de l’Arca donava confiança al poble. Per això, quan els seus enemics se l’emportaven, el poble plorava, perquè li omplia de temor el sentiment d’abandonament de Déu. Pràcticament arribaren a identificar l’Arca amb la presència de Jahvè. I aquesta presència de Déu era viscuda pel poble amb tant de respecte i veneració, que l’Arca només podia ser tocada per sacerdots que estiguessin protegits per la puresa ritual. Quan algú que no era sacerdot tocava l’Arca de l’Aliança, moria immediatament.

Lluc ens descriu amb aquest text una veritable litúrgia; un ritual que fa present Déu. Però no es tracta d’una litúrgia oficial, celebrada dins del Temple. Lluc, amb aquesta narració, ens mostra el nou estil de religiositat que comença amb Jesús: la presència de Déu no es troba només al Temple, sinó en la vida quotidiana. I així com l’Arca només podia ser tocada per sacerdots, ara són dones senzilles del poble les que envolten l’«Arca».

L’educador cristià, seguint el missatge del Nou Testament, fa de la vida quotidiana el lloc de la presència de Déu. Per a això educa nens i joves en un doble sentit: els introdueix en el món de la interioritat i l’oració, i també els obre els ulls per al descobriment del propi entorn, unint sempre fe i vida.

Perquè la fe cristiana, seguint la nova religiositat que supera l’antiga, es viu en el si de l’única història humana, que és el lloc on Déu ha volgut manifestar-se.

L’evangeli d’avui, i d’aquests darrers dies d’Advent, desborden alegria: Déu continua oferint-nos el seu amor incondicional en la senzillesa de Jesús de Natzaret, persona com nosaltres i company de camí.

Dilluns

23 de Desembre

La figura de Joan Baptista no és exaltada en si mateixa, sinó pel paper que ha de jugar en relació amb Jesús. Joan és com el seu presentador oficial (precursor) davant la societat israelita. Per aquest motiu, el nen Joan ha d’estar envoltat d’esdeveniments que donin crèdit a la seva missió i ajudin a comprendre-la en tota la seva profunditat.

El text d’avui es refereix a la circumcisió de Joan; un esdeveniment significatiu per a tota família jueva, ja que era una cerimònia mitjançant la qual s’incorporava el fill recent nascut al poble d’Israel i se li atorgava el nom. Es feia el vuitè dia després del naixement, amb un ganivet de pedra… i era tan important que podia realitzar-se en dissabte (dia de descans sagrat per al poble d’Israel).

El nom de Joan (en hebreu «Yohanan») significa «Déu tindrà misericòrdia».

En els pobles antics, el nom donat a un recent nascut expressava la missió que tindria a la vida. Existia la tradició de posar al fill el nom del pare… Quan el nen no rebia el mateix nom que el pare, indicava alguna cosa inusual. I això és el que volen destacar les primeres comunitats que escriuen l’evangeli: Joan Baptista serà el presentador d’Algú que iniciarà una etapa diferent: Jesús, el Senyor, que crearà el nou Poble de Déu, l’Església.

A la nostra vida també hi ha coses que han de canviar. El Nadal ha de ser un temps de conversió; una oportunitat per començar de nou. Un dels signes de l’arribada del Messies era la reconciliació entre pares i fills, entre germans, entre veïns… Superar enveges, crítiques i divisions és un dels grans signes del Nadal.

Com a educadors, podem fer nostra la pregunta que es feien els familiars de Joan Baptista: Què serà d’aquest nen? Perquè cada nen porta en ell el misteri del seu futur. Els educadors no ho podem tot, i difícilment estem en condicions de garantir el futur de ningú, ni tan sols el nostre propi. Però sí que generem una sèrie de processos educatius que, en una mesura raonable, faciliten un futur positiu per als nens i adolescents que Déu ens ha confiat.

Som sembradors d’una collita que donarà els seus fruits en el futur.

Dimarts

24 de Desembre

El text de la missa de la Nit de Nadal és una joia de la literatura universal. En la seva senzillesa mostra un quadre ple de força religiosa i tendresa humana, capaç de commoure el sentiment de milers de milions de persones de diverses èpoques i cultures.

Tot comença amb un cens. Però no es tracta d’un cens demogràfic per comptar el nombre d’habitants de l’imperi, sinó d’un cens de camps i béns immobles (anomenat «apógraphe») i d’un altre de possessions mòbils, com ara els ramats (anomenat «apotímesis»). Així l’Imperi Romà coneixia el que havia de tributar cada clan i cada família. Es va realitzar a les Gàl·lies (l’actual França) cap a l’any 27 aC.

La seva elaboració va durar prop de quaranta anys.

L’any 11 aC va ser el torn de la regió de Síria, on estava situada Palestina. Cada cens tenia en compte les característiques de la població sobre la qual es duia a terme. A Israel, el cens es va fer segons les lleis jueves. És probable que hi hagués moviments de població, ja que les terres no es dividien, sinó que passaven en la seva totalitat al fill primogènit. Pot ser cert que Josep i Maria haguessin d’anar a Betlem perquè Josep era de la família de David i pertanyia a aquest clan familiar. I ja que els tenim a Betlem, els evangelistes aprofiten per donar-nos diversos elements teològics de primer ordre.

Respecte a Betlem, no cal dramatitzar el tema de «la cova» i «el pessebre»… fent-ne una bandera de pobresa extrema. Fa vint segles, els naixements no tenien lloc sota les normes asèptiques d’higiene i sanitat actuals.

A més, Betlem era una ciutat envoltada per nombroses coves construïdes sota l’aixopluc de grans penyes. (Una cosa semblant als corrals i majades que es troben a la zona nord de la província de Conca). Algunes de les coves de Betlem, segons restes arqueològiques, estaven habitades.

El fet que «no hi hagués lloc per a ells a l’hostal» és un element teològic, ja que les «hostals» d’aquell temps eren pòrtics que envoltaven un pou situat al centre. Allà es refugiaven els jueus que peregrinaven a Jerusalem i els comerciants que conduïen les seves caravanes de camells. Però als evangelistes els interessa subratllar que Jesús no és acollit pel seu poble, cosa que reforça la idea de la universalitat del missatge de Jesús.

Un Jesús, que els seus apòstols havien conegut apropant-se als pobres, era lògic que es manifestés als més pobres i menyspreats de l’entorn del seu naixement: els pastors, una professió força menyspreada als escrits jueus del segle I.

Quines idees teològiques subratllen els evangelistes?

Que Jesús és un dels nostres; una persona normal sotmesa a les lleis. Que és el Messies, nascut a la mateixa ciutat on deu segles abans havia nascut el «messies» més important, el rei David.

Subratllen que el poble jueu no va voler acollir-lo ni a ell, ni al seu missatge. I, finalment, ens diuen que aquest Jesús ha estat sempre amb els pobres i menyspreats, i que els primers destinataris del seu missatge van ser els senzills i denigrats pastors. Jesús és el «Bon Pastor» que neix en un ambient pastoril. No en va, els personatges més importants del poble d’Israel havien estat pastors: Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, David…

Dimecres

25 de Desembre

Ahir a la nit llegíem el relat del naixement de Jesús tal com el narra sant Lluc. A la missa del gall (o l’eucaristia que en faci les vegades) vam veure com els pastors van anar a Betlem i van trobar el nen tal com els havien dit: al costat de la seva mare, una noia humil que guardava al cor les coses tan grans que Déu manifestava. Al costat de Maria hi havia Josep, un treballador senzill que havia de vetllar per tots dos.

Un nen que ha nascut no està assegut en un tron de grandesa i poder, sinó reclinat al pessebre d’una cova humil, envoltat per uns mansos animals que acompanyen els pobres i els senzills.

Així se’ns mostra Déu i revela la seva victòria: sense la supèrbia dels conqueridors ni la violència dels poderosos. Sense armes i sense exèrcits. No provoca crits de terror ni plors d’angoixa. Davant la seva presència, en un nadó, àngels i pastors esclaten en cants d’alegria.

Avui llegim el pròleg de l’evangeli de sant Joan. Ens diu que la Paraula de Déu ha posat la seva morada entre nosaltres, com si fos un humil pastor nòmada del desert que aixeca la seva tenda entre les ovelles del ramat, per il·luminar-les amb la llum de la seva presència que allunya les tenebres.

El nostre cor només pot albergar sentiments d’alegria en aquest dia. Joia per la proximitat amorosa de Déu, per la salvació i el perdó que ens ofereix de manera tan gratuïta i desinteressada. Perquè ens revela que la seva voluntat no és altra que la nostra felicitat.

Aquest Nadal som a temps de recuperar els valors profunds de l’existència. Potser ens havíem abocat a coses i objectes desitjables, promocionats per una societat de consum… i potser ens havíem oblidat dels petits gestos, de l’afecte i la tendresa, de la solidaritat i l’entrega generosa… És a dir, d’allò que és essencial.

La nostra societat pot estar orgullosa dels seus avenços i progressos. Hem dipositat la nostra confiança en els progressos científics i en la tecnologia. Però potser ens hem oblidat de progressar en l’àmbit ètic.

El trist és que el desenvolupament i el progrés són només per a un nombre reduït de la humanitat. Una gran majoria d’éssers humans, per culpa de l’egoisme i la cobdícia d’uns quants, pateixen molts mals. I també pateix el planeta Terra, sotmès a una explotació insostenible, amb efectes devastadors per als més pobres del planeta. A més, estan en marxa més de 56 conflictes bèl·lics que afecten 92 països; guerres regionals que produeixen dolor i sofriment en persones humils que mai no haurien imaginat tant desastre i dolor en les seves vides.

Els cristians, en celebrar el naixement del nostre salvador, hem de comprometre’ns a compartir amb tothom l’alegria que avui ens omple, fent de cada una de les nostres vides un testimoni de l’amor de Déu; l’amor que se’ns ha manifestat de manera tan esplèndida. Un amor que dona vida i porta pau, que cura i consola, que perdona i acull.

Dijous

26 de Desembre

L’evangeli d’avui forma part d’un discurs en què Jesús explica la missió dels deixebles. En aquest text podem veure reflectida la situació de l’Església primitiva, perseguida tant pels jueus com pels pagans.

Els enviats per Crist hauran de donar testimoni de la seva fe tant davant les autoritats jueves («sinagogues, sanedrí») com davant les paganes («els governants i reis»).

Esteve fou un dels set homes «plens de l’Esperit Sant i de saviesa», escollit entre els jueus d’origen grec per ajudar els apòstols en les seves tasques d’evangelització. Una tradició molt antiga els considera els primers «diacaons» (servidors) de la comunitat cristiana. Es sap amb certesa que la seva missió principal consistia a atendre les vídues, els orfes i els exclosos en les seves necessitats. També fou molt important la predicació de la Paraula que realitzaren.

La predicació d’aquests primers diacaons contribuí a la ràpida expansió del cristianisme per tota la conca del Mediterrani.

Esteve residia a Jerusalem. La seva sòlida formació li permetia entaular diàlegs amb els jueus que arribaven a la ciutat Santa en peregrinació, provinents de totes les colònies jueves. Esteve dialogava amb jueus arribats de: Roma (Itàlia), Cirene (Nord d’Àfrica), Cilícia i Efes (actual Turquia), Alexandria (Delta del Nil)… Els jueus ortodoxos de la ciutat de Jerusalem veieren en ell un perill perquè no es cenyia a la religió jueva tradicional, sinó que anunciava Jesús com a Messies. El Sanedrí el condemnà a morir «lapidat» diversos anys després que Jesús morís en una Creu. Cap a l’any 415 s’aixecà una senzilla ermita al vall del Cedró, a uns 300 metres fora de les muralles de Jerusalem. La tradició situa la mort d’Esteve en aquest lloc.

És gran el contrast entre la celebració de Nadal i la Paraula de Déu que se’ns proposa avui.

Ahir celebràvem un Naixement; avui, la mort del primer testimoni de Jesús.

Esteve posa davant dels nostres ulls la seriositat de la fe i la força de l’Esperit per anunciar la Paraula.

Cada seguidor de Jesús ha de ser un herald de la Paraula, un testimoni de l’estil de vida del Mestre de Natzaret i de la seva opció pels valors del Regne.

Divendres

27 de Desembre

Durant l’Advent hem vist la figura de Joan Baptista. Avui celebrem el record de Joan Evangelista, un dels deixebles més propers a Jesús. L’evangeli d’avui ens presenta aquest apòstol com el «deixeble estimat», testimoni de la resurrecció i home de fe.

El text de l’evangeli de Joan que llegim avui ens presenta la resurrecció de Jesús vista per tres mirades diferents: la mirada d’una dona a qui l’amor fa matinar, la del deixeble amic a qui l’amistat fa córrer i avançar-se al company, i la de Pere, a qui l’autoritat li permet entrar primer al sepulcre buit.

Què va passar allà, en la foscor del sepulcre?

Del deixeble amic es diu que «va veure i va creure», de Pere no se’n diu res, i de Maria Magdalena que es va quedar plorant. (Joan 20, 11)

Els camins de la fe són molt diferents. Cadascú té el seu propi camí i rep de Déu el regal de la fe de forma diversa. Al deixeble amic de Jesús, caracteritzat per una amistat sense complicacions, li va bastar veure el sepulcre buit per creure.

Sembla que aquest deixeble, amic de Jesús, va ser Joan Evangelista, la festa del qual celebrem avui.

El tipus de cristià representat per Pere entra al sepulcre buit, recull dades i testimonis… però no va creure de seguida en el ressuscitat. La seva fe es manifestarà més endavant, sota la força del perdó de Jesús.

Finalment, Maria Magdalena ens mostra un altre camí de fe. Malgrat el seu gran amor per Jesús, tampoc no arriba a descobrir en el sepulcre buit el Senyor ressuscitat. El seu amor, pendent de la sort del cos físic del Mestre, la va ofuscar i es va quedar plorant i en silenci. Aquesta va ser la seva forma d’accedir a Jesús.

Aquest text ens mostra que els cristians no tenim un camí de fe idèntic. Déu ens ofereix la fe de moltes maneres. Cada creient té el seu ritme i estil propi de creure.

La festa de Sant Joan, apòstol i evangelista, ens ofereix una altra faceta del testimoni de Crist que completa les que hem vist al llarg de l’Advent. Joan es presenta com a testimoni de la vida i l’esperança.

El missatge de l’apòstol Joan és molt positiu i suposa una profunda alegria. Una comunitat trista mai no pot proclamar la Bona Nova. Nadal és temps d’alegria en profunditat. Una alegria que neix d’una visió positiva de la persona humana i de la història.

Disabte

28 de Desembre

El text evangèlic afirma que els «Mags» no van tornar a parlar amb Herodes, sinó que van marxar al seu país per un altre camí… I comença la persecució del rei Herodes cap a la sagrada família, que decideix fugir a Egipte.

Egipte sempre va ser un país de refugi per als israelites. Els jueus que fugien a Egipte es refugiaven en alguna colònia jueva de les nombroses que hi havia allà. En l’època del naixement de Jesús, vivia a Egipte una important població jueva.

Només a la ciutat d’Alexandria hi havia més de cent mil jueus.

La història de la fugida a Egipte es tanca amb el dit profètic d’Osees: «D’Egipte vaig cridar el meu fill (el meu poble Israel)». Aquesta frase desvela el significat profund del fragment de l’evangeli que llegim avui. El sentit seria aquest: Així com Déu va salvar l’antic poble d’Israel de l’opressió del faraó i el va conduir a la Terra Promesa, sota la guia de Moisès, també ha alliberat Jesús de la mà del rei Herodes i l’ha conduït des d’Egipte a la Terra Promesa perquè construeixi el Nou Poble de Déu.

El sentit profund d’aquest text no és històric, sinó teològic: pretén establir un vincle entre Moisès i Jesús de Natzaret. Tots dos salven la seva vida d’un tirà, tots dos fan el camí d’Egipte a Israel, tots dos són els creadors d’un poble destinat a rebre la salvació de Déu.

Nadal és manifestació de l’amor de Déu. Però la paraula de Déu ens recorda una vegada i una altra que al món continua existint l’odi. Jesucrist és la llum que ve al món, però els qui viuen en la foscor volen acabar amb ella. Aquell que va venir per ser el salvador i alliberador de tota opressió pateix, des dels primers dies de la seva existència, l’odi, la persecució i l’exili.

La celebració d’avui ens posa davant el misteri del mal i del sofriment dels innocents. Continua havent-hi massa Herodes entestats a tenyir la història amb sang innocent. Jesús no ens ofereix una solució teòrica, ni tan sols una explicació del misteri del mal. Ell comparteix el dolor de tots els petits i senzills des del seu naixement fins a la mort. Jesús ens ensenya, amb les seves paraules i obres, que l’amor de Déu és més fort que el mal i el dolor.

Diumenge

29 de Desembre

Avui és el Dia de la Família Cristiana, una festa establerta recentment perquè els cristians celebrem i aprofundim en el que pot ser un projecte familiar entès i viscut des de l’esperit de Jesús.

No n’hi ha prou amb defensar de manera abstracta el valor de la família. Tampoc és suficient imaginar la vida familiar segons el model de la família de Natzaret, idealitzada des de la nostra concepció de la família tradicional. Seguir Jesús pot exigir, de vegades, qüestionar i transformar esquemes i costums molt arrelats en nosaltres.

Per a Jesús, la família no és una realitat absoluta i intocable. Encara més, el que és decisiu no és la família de sang, sinó aquesta gran família que hem d’anar construint els humans escoltant el desig de l’únic Pare de tots.

Segons el relat de Lluc, els pares de Jesús el busquen angoixats, en descobrir que els ha abandonat sense preocupar-se d’ells. Com pot actuar així? La seva mare li ho retreu tan bon punt el troba: «Fill, per què ens has fet això? Mira que el teu pare i jo et buscàvem amb angoixa». Jesús els sorprèn amb una resposta inesperada: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar en la casa del meu Pare?».

Els seus pares «no el comprengueren». Només aprofundint en les seves paraules i en el seu comportament envers la seva família, descobriran progressivament que, per a Jesús, el més important és la família humana: una societat més fraterna, justa i solidària, tal com la vol Déu.

No podem celebrar responsablement la festa d’avui sense escoltar el repte de la nostra fe:

• Com són les nostres famílies? Viuen compromeses en una societat millor i més humana, o estan tancades exclusivament en els seus propis interessos?
• Eduquem per a la solidaritat, la recerca de la pau, la sensibilitat envers els necessitats, la compassió? O ensenyem a viure per al benestar insaciable, el màxim lucre i l’oblit dels altres?
• Què està passant a les nostres llars? Es cuida la fe, es recorda Jesucrist, s’aprèn a pregar, o només es transmet indiferència, incredulitat i un buit de Déu?
• S’educa per viure des d’una consciència moral responsable, sana i coherent amb la fe cristiana, o es fomenta un estil de vida superficial, sense metes ni ideals, sense criteris ni sentit últim?

Dilluns

30 de Desembre

L’Evangeli de Lluc no posa els grans continguts teològics de l’Evangeli de la Infància en boca de teòlegs destacats, ni en paraules dels sumos sacerdots o dels levites i sacerdots del temple… No. Els grans continguts teològics de l’evangeli estan en boca de la gent més humil i senzilla (Isabel, Maria, Simeó, Anna, els pastors…). Tres d’aquestes persones són dones, considerades de rang inferior pel poble d’Israel, a qui no se’ls podia ensenyar la llei de Déu, ni tampoc llegir. Tan baixa era la consideració cap a les dones, que no eren subjectes aptes per testificar la veritat davant de cap tribunal.

Persones d’aquesta classe són les que envolten Jesús en el moment de la seva aparició a la terra. Les grans veritats teològiques no surten del Temple, ni porten l’aprovació dels escribes de torn, ni dels doctors de la llei…

Aquest és el context en què cal llegir l’evangeli del dia d’avui.

La protagonista és una anciana molt gran, gairebé centenària. El seu nom diu molt de la seva missió: «Anna», que en hebreu vol dir «pietat».

Lluc la anomena «profetessa», és a dir, reveladora de la voluntat de Déu, malgrat la seva condició d’inferioritat social per ser dona, vídua i anciana. La seva mirada espiritual era més forta que els seus ulls gairebé apagats. Ella «parlava del Nen a tots els que esperaven la alliberació d’Israel».

Aquesta senzilla dona és la primera «evangelitzadora» que ens presenta l’evangeli de Lluc: una persona compromesa amb anunciar el missatge alliberador de Jesús.

L’educador cristià tampoc no necessita grans teologies ni aprovacions oficials per testimoniar la salvació concreta de Jesús. La seva presència, compromesa amb els valors de l’evangeli, és una llum que il·lumina els seus alumnes. L’educador cristià testimonia una manera de viure il·luminada pel nou estil de Jesús de Natzaret, més enllà del contingut que ensenya i explica en la seva tasca diària.

Dimarts

31 de Desembre

Llegim el començament o pròleg de l’evangeli de sant Joan. Amb paraules solemnes i hermoses se’ns diu que la Paraula de Déu ha acampat enmig del nostre món per il·luminar-lo amb la seva llum.

És un bon missatge per tancar aquest any 2024 que acomiadarem avui. Han passat esdeveniments que quedaran gravats en la nostra vida. Alguns hauran estat excel·lents, altres entraran dins de la normalitat quotidiana, diversos, potser hauran estat dolorosos i hauran posat a prova les nostres existències… Tots ells formen part de la nostra vida; una vida que Déu accepta i vol amb les seves llums i ombres.

Ojalà que tot el viscut vagi calant com a oportunitat per aprofundir en aspectes essencials de la nostra existència. Ojalà que les dificultats viscudes ens hagin ajudat a comprendre elements essencials que potser havíem oblidat.

La Paraula de Déu s’ha fet carn humana en Jesucrist, posant en la nostra història un principi d’esperança. Els creients sabem que ni la mort ni la vellesa, ni el dolor ni la malaltia, ni la guerra ni la fam, ni cap mal que puguem patir podrà apartar-nos de l’amor de Déu. La nostra sort està assegurada si rebem a Crist en la nostra vida, a la nostra llar i al nostre cor.

Els cristians som responsables que aquest missatge tan positiu es faci realitat al nostre món flagelat per crisis successives que colpegen les nostres seguretats. De nosaltres depèn que aquestes paraules d’esperança deixin de ser meros conceptes per convertir-se en realitats de convivència fraterna, de pau i de servei, especialment a favor dels petits, els pobres i els humils.

El temps que passa, i que comptem per anys, segons el ritme de la terra al voltant del sol, és oportunitat per fer present Déu al nostre món, com ho va fer present Jesucrist en néixer i viure entre nosaltres.

Avui és l’últim dia de l’any; una data en què moltes persones es lliuren a festes sense sentit, emborratxant la seva ment amb sorolls, llums i celebracions buides. Nosaltres proclamem serenament que Déu és Senyor de la història, que ens ha creat per compartir la seva felicitat i gaudir el seu amor. I que estem compromesos a donar testimoni tots els dies que Ell vulgui concedir-nos.

Demà iniciarem un nou any. Per a molts de nosaltres serà «any sant jubilar». Déu vulgui que fem nostra la llum que orientarà el nostre caminar com a persones i com a cristians: Pelegrins de l’esperança. Un pelegrinatge cap al nostre interior, per descobrir i recompondre paisatges interiors que necessiten ser millorats. I un caminar compartit amb aquells que viuen al nostre costat per recompondre la joia de la fraternitat.