1. El somni dels 9 anys..

Aquell temps vaig tenir un somni que va quedar profundament gravat a la meva ment per tota la vida. En el somni em semblava estar prop de casa meva, en un paratge bastant espaiós, on hi havia reunit una multitud de xiquets en ple joc. Uns reien, altres jugaven, molts blasfemaven. En sentir aquelles blasfèmies, vaig anar cap a ells per fer-los callar a cops i insults. En aquell moment va aparèixer un home molt respectat, de masculí aspecte, notablement vestit. Un mantell blanc el cobria d’alt a baix; però el seu rostre era lluminós, tant que no es podia fixar la mirada en ell. Em va cridar pel meu nom i em va manar posar-me al capdavant d’aquells xiquets, afegint aquestes paraules: – No amb cops, sinó amb la mansuetud i la caritat hauràs de guanyar-te a aquests teus amics. Posa’t, doncs, ara mateix a ensenyar-los la lletjor del pecat i la bellesa de la virtut. – Qui sou vós per a manar-me aquestes impossibilitats? – Precisament perquè això t’ho sembla impossible, has de convertir-ho en possible per l’obediència i l’adquisició de la ciència. – On?, Com podré adquirir la ciència? – Jo et donaré la Mestra, sota la qual disciplina podràs arribar a ser savi i sense la qual tota saviesa es converteix en necietat. – Però qui sou vós que em parleu d’aquesta manera? – Jo sóc el Fill d’aquella a qui la teua mare et va acostumar a saludar tres vegades al dia. – La meua mare em diu que no m’ajunte amb els que no conec sense el seu permís; digueu-me, per tant, el vostre nom. – El meu nom pregunteu-lo a la meua mare. En aquell moment vaig veure al seu costat una Senyora d’aspecte majestuós, vestida amb un mantell que resplendia per totes bandes, com si cadascun dels seus punts fos una estrella refulgent. La qual, veient-me cada vegada més desconcertat en les meves preguntes i respostes, em va indicar que m’acostara a ella, i agafant-me benevolentment de la mà: – “Mira” – em va dir. En mirar em vaig adonar que aquells xiquets havien escapçat, i vaig veure en el seu lloc una multitud de cabrits, gossos, gats, óssos i diversos altres animals. – “Heus ací el teu camp, heus ací on has de treballar. Fes-te humil, fort i robust, i el que veus que passa en aquests moments amb aquests animals, ho hauràs de fer tu amb els meus fills”. En aquell moment, sempre en somnis, em vaig posar a plorar. Vaig demanar que se m’ha parle de manera que poguera comprendre, doncs no arribava a entendre què volia representar tot allò. Llavors ella em va posar la mà sobre el cap i em va dir: – En el moment adequat tot ho entendràs. Dit açò, un soroll em va despertar i va desaparéixer la visió. Vaig quedar molt atordit. Em semblava que tenia desfetes les mans pels cops que havia donat i em feia mal la cara pels bofets rebuts; i després, aquell personatge i aquella Senyora de tal manera van omplir la meva ment per allò dit i escoltat, que ja no vaig poder reprendre el son aquella nit. Al matí vaig contar de seguida aquell somni; primer als meus germans, que es van posar a riure, i després a la meua mare i a l’àvia. El meu germà Josep deia: – “Tu seràs pastor de cabres, ovelles i altres animals”. La meua mare: – “Qui sap si un dia seràs sacerdot!”. Antoni, amb duresa: – “Potser, capità de bandolers”. Però l’àvia, analfabeta del tot, amb ribetes de teòleg, va donar la sentència definitiva: No cal fer cas als somnis. Jo era de l’opinió de la meva àvia, però mai vaig poder oblidar aquell somni. El que exposaré a continuació donarà explicació d’ell. I jo no vaig parlar més d’això, i els meus parents no li van donar la menor importància. Per fi, quan en l’any 1588 vaig anar a Roma per tractar amb el Papa sobre la Congregació Salesiana, ell em va fer exposar amb detall totes les coses que tinguessin alguna aparença sobrenatural. Llavors vaig contar per primera vegada el somni que vaig tenir als nou anys. El Papa em va manar que ho escrivís literalment i detalladament, i que ho deixara per encoratjar els fills de la Congregació; aquesta era precisament la finalitat d’aquell viatge.